Comentari de text

Comentari de text

DONA D'AIGUA

1. Cerca informació sobre les dones d'aigua.

Des del començament del món, el sol que neix cada matí, i la lluna, ara creixent, ara minvant, que surt als vespres es reflecteixen a les aigües del mar dels rius i dels estanys. L'aigua, font de vida té els seus esperits: les dones d'aigua, esperits subtils i lleugers que s'hi banyen i s'hi escolen. Hom les anomena, segons la contrada: goges, aloges, llufes, paitides...

             

Són bellíssimes donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres d'or o de tons de coure, que captiven  i encisen sota els raigs de la lluna els homes que poden arribar a veure-les, perquè són éssers nocturns. Van nues o amb vestits blancs transparents. N'hi ha qui diu que tenen cua de peix, o ales de papallona o espiadimonis. Són permanentment joves malgrat que no són immortals, bé que arriben a viure més de mil anys. Com que viuen a la vora o dins de l'aigua, en coves o balmes, es diu que estenen llur roba a prop dels corrents d'aigua, i que el mortal que pot fer-se'n amb una peça de roba generalment té la riquesa i la felicitat assegurades per tota la vida. Diuen que han estat molts pocs els homes que han aconseguit casar-se amb alguna goja, i encara menys els que han fet durable la seva unió. Les condicions que les goges imposen fan difícil el seu acompliment i el vincle es trenca. Diuen també que són molt enjogassades i que els agrada cantar i dansar. Si es té sort, se les pot veure les nits de lluna plena a la vora dels rius o dels estanys pentinant-se els cabells amb pintes d'or, sobretot si la música les té distretes. Hi ha el perill que aquestes melodies obliguin als mortals a bellugar-se sense parar, encara que no en tinguin ganes.

2. Penja una llegenda sobre les dones d'aigua.

LA LLEGENDA 

Temps era temps, quan pels cims del Montnegre galopaven els centaures, faunes i sàtirs, on tenien les seves coves i feien l'amor amb orèades, dríades i nimfes, sota la frondositat dels arbres i vora les fonts i rierols, compartint la divinitat de la muntanya, encara teníem a Sant Iscle un punt per recordar aquell misteri que generació rere generació se'ns ha anat explicant.

A uns 3 Km de la plaça del poble, en direcció nord-oest, camí de Vallgorguina, vorejant un rierol, al sot de can Maresme, però propietat de ca l'Oller, s'hi troba un paratge fins fa pocs anys únic, on l'aigua havia format un gorg i una caverna que,  juntament amb la frondositat del terreny i l'espessa vegetació, li donaven un aspecte esotèric.  En ple dia tan sols algun petit raig de sol aconseguia filtrar-se entre tanta penombra i el lloc esdevenia encisador. Allà es deia que hi vivien les nostres dones d'aigua, les nimfes de bellesa indescriptible que a les nits de clar de lluna rentaven la seva etèria roba, estenent-la sobre l'herba tot cantant suau i dansant subtilment.

També temps era temps en què valents pastors, tenint cura dels ramats, passaven dies i nits per boscúries i valls i sabien de tots els recers de la muntanya. Un d’aquests pastors, jove i fornit, que descansava una nit vora la fresca de la riera, va  despertar de sobte, atret per unes veus dolcíssimes, i embadalit s'hi va anar acostant a poc a poc i sense fer fressa, fins a espiar un espectacle mai vist. Astorat i quiet contemplava la dansa d'unes dones bellíssimes, de cames i peus nus, de llargues cabelleres i embolcallades d'eteris vels que agitaven voluptuosament al compàs d'una música estranya i encisadora.

3. Explica, estrofa per estrofa, el contingut d'aquest poema.

 el poema describe como son . sus bellezas

4. Per què eren perilloses?

no eren perilloses

5. Què passa amb les pedres que estan vora llacs?

 res